Reflexió 1: La convivència. Viure i conviure 24h

07.05.2020

LA CONVIVÈNCIA A DINTRE DE CASA


Per molt bona que sigui la relació familiar que tenim a casa, en el moment actual conflueixen molts factors que comprometen aquesta relació: cap persona està acostumada a conviure totes les hores del dia amb tots o gairebé tots els membres de la unitat familiar, sense poder sortir al carrer, de manera continuada, amb la por o l'ansietat que la COVID19 ha creat....

Tots aquests factors així com tants d'altres que en podem posar cadascú de nosaltres com a propis i personals, fan que la convivència familiar s'hagi vist sotmesa a una gran pressió que pot comportar que aquesta es vegi reforçada o, per contra, que quedi malmesa o trencada.

Deia Vicenç Arnaiiz en la seva conferència el dia de Sant Jordi («Que ocurre en el cerebro de los niños y niñas durante el confinamiento»), que un element important per combatre una situació difícil és l'alegria, com a factor de protecció o resiliència... Al meu bon entendre, considero com alegria en aquesta situació, la predisposició a enfrontar-nos a situacions adverses amb una visió, actitud o conducta positives.

L'ambient que hem creat a casa durant el confinament condicionarà les relacions i la convivència, i partint del punt anterior, quant més positius i/o alegres puguem ser o estar, més fàcil serà evitar que sorgeixin, al llarg del dia, situacions conflictives. Això no voldrà dir que no tinguem conflictes, però sí que la seva freqüència i/o intensitat no seran tant fortes.

Per als nens i nenes, a part d'un ambient positiu i/o alegre, necessitarem d'altres coses per ajudar-los en el dia a dia.

Podem pensar també, en clau positiva, en el que ha suposat el confinament en les nostres vides: poder-nos aturar i baixar un ritme de vida, en molts casos, frenètic; tenir aquell temps que ens faltava per dedicar-nos als nostres fills i filles sense pressa; reforçar relacions amb alguns membres de la família (entre els mateixos germans/es perquè es converteix ara en la única possibilitat de joc infantil compartit o amb el pare/mare amb el que tenia una relació més distant...); tenir o buscar un temps de dedicació per a un mateix...

Proposo ara una reflexió sobre la percepció del temps. Si un pot pensar en la pròpia infantesa i recordar com era o com vivíem el temps aleshores, crec que la majoria de nosaltres arribarem a la conclusió que, a diferència d'ara, el temps passava molt a poc a poc. Els anys trigaven molt a passar i en canvi ara passen en un obrir i tancar d'ulls... Més enllà de la vessant més filosòfica de la temporalitat, el que m'agradaria és que puguem pensar en com deuen haver sigut aquestes darreres setmanes pels més petits.

Aprofundint sobre el punt anterior, podem entendre tots aquests consells que ens han arribat per totes les vies i canals i que reprenc perquè considero de vital importància per ajudar als nens i nenes a situar-se en el temps i a poder viure amb seguretat el dia a dia.

Per als infants és important poder-se situar-se en el temps per a tenir consciència que aquest va passant tot i que estem en un dia a dia bastant repetitiu (podem posar un calendari, recordar el dia de la setmana que estem, fer coses que diferenciïn el cap de setmana o els dies especials...)

En aquest mateix sentit, els nens i nenes també han de poder situar-se en el dia, amb aquelles rutines que l'ajuden a saber què ve després i poder anticipar, sense perdre els horaris correctes de descans o variant les activitats adaptant-nos a l'edat de l'infant i ajustant-nos a la seva capacitat per estar en una mateixa tasca (quant més petits siguin més varietat els haurem d'oferir). El més important en aquest sentit és poder acabar les coses que es comencen per a que al final del dia tinguem la sensació d'ordre i no de caos...

Com he dit abans, les xarxes, els professionals i tantes i tantes fonts, donen consell sobre tot això, però si podem entendre la importància d'aquests consells, podrem seguir-los adaptant-los a la nostra realitat però amb la convicció del perquè ho estem fent.

Introdueixo ara, una altra reflexió en la convivència a casa. Actualment la nostra llar s'ha convertit també en el nostre lloc de treball i en l'escola dels nostres fills/es. El fet de que tot això conflueixi en el mateix lloc pot ser també un factor molt important d'estrès. Pel que fa a la part laboral, haurem de ser nosaltres mateixos que en tinguem cura i animo a tothom a que estableixi els millors hàbits possibles per disminuir aquest factor afegit d'estrès. El que ens ocupa en aquest escrit, però, són els més petits de la casa, per tant aprofundirem una mica sobre l'escola a casa.

Parlant amb algunes mares o pares durant aquests dies, m'arriben diferents discursos sobre el que estan suposant les tasques escolars en la unitat familiar. Existeix la família que les agraeix perquè suposen una ocupació per als més menuts, però també hi ha la que espera amb temor l'email de l'escola perquè implica l'inici de la guerra a casa...

Si que m'agradaria poder introduir que, amb els nostres fills/es, nosaltres no som i no podem ser el seu professor o professora perquè ocupem un altre lloc, el de pare o mare.

És important pensar en això, doncs quan comencem a fer de mestre es posen en joc molts factors que condicionen la relació: la nostra base acadèmica prèvia, les pròpies capacitats de l'infant i el seu nivell acadèmic (coincideix amb el que nosaltres voldríem per ell/a?), el grau d'exigència que imposem, la predisposició de l'infant a fer les tasques de l'escola, el temps que hi podem dedicar....

Cadascú que pensi en totes aquestes coses i d'altres que segur no he contemplat, doncs condicionen la nostra «ajuda» alhora de fer els deures i el que això suposa en la convivència familiar. Amb les conclusions pròpies que n'heu pogut extreure, reprenc el que considero més important en aquest apartat, nosaltres no som mestres dels nostres fills/es i si el fet de fer les tasques escolars suposa un moment de conflicte en la convivència familiar, haurem de pensar què podem modificar perquè això no passi.

No podem obviar l'educació que ens pertoca com a pares i mares, però nosaltres a casa nostra no podem substituir a l'escola i molt menys en les condicions emocionals, físiques, mentals, socials, sanitàries i/o laborals actuals.

Montse Segura Ogayar 

Psicòloga Psicomotrista

SIS CERDANYA
Àrea de Serveis Socials i Atenció a les Persones del Consell Comarcal de la Cerdanya
Creado con Webnode
¡Crea tu página web gratis! Esta página web fue creada con Webnode. Crea tu propia web gratis hoy mismo! Comenzar